Les tauletes d'argila en l'antic Pròxim Orient (en idioma accadi: ṭuppu(m)[1]) es varen fer servir com a suport per a l'escriptura especialment del tipus cuneiforme, des de l'edat del bronze i ben entrada l'edat de ferro.[2]
Els caràcters cuneïformes s'escrivien a les tauletes d'argila encara toves amb un punxó (en llatí: stylus), sovint fet de la tija de plantes de la família ciperàcia, que abundaven a la zona. Un cop s'havia escrit sobre les tauletes d'argila, moltes d'aquestes s'assecaven al sol o a l'aire i quedaven fràgils. Més tard, aquestes tauletes que no s'havien cuit al foc es remullaven amb aigua i, d'aquesta manera, es reciclaven i se'n podia tornar a escriure a sobre. Altres tauletes, un cop escrites, es posaven a la graella en un kennal o eren cuites en un forn (o, inadvertidament, quan els edificis es cremaven de manera accidental o com a resultat d'incendis intencionats durant les guerres) es feien més dures i duradores. Les col·leccions d'aquest tipus de tauletes d'argila van ser els primers arxius coneguts i l'arrel de les primeres biblioteques. S'han trobat desenes de milers de tauletes escrites, incloent-hi molts fragments a l'Orient Mitjà.[3]
En la civilització minoica/micènica, l'escriptura només s'ha comprovat que es feia servir per a la comptabilitat. Es feien servir per a etiquetes i marques i en els primers resums. En la civilització minoica i micènica, mai no passaven per una cocció les tauletes deliberadament i en principi sempre es reciclaven, però algunes tauletes van passar per incendis accidentals allà on s'havien emmagatzemat, i d'aquesta manera, cuites pel foc, s'han pogut conservar. La resta de tauletes sense passar pel foc són extremadament fràgils i, fins i tot, alguns investigadors han plantejat de coure-les ara per tal de conservar-les.